Reflexions

07.11.2019
tsegui
Ningún comentario
Crida l'atenció el fet que la "cultura de la felicitat" va a més en un moment en què la depressió no fa sinó augmentar. Com més llibres, gurús i estudiosos varis de la felicitat apareixen, més disparats estan els índexos de problemes salut mental. Què és el que està passant? Les persones estam influenciades pel que ens envolta. A mesura que ens anam desenvolupant com a individus, i anant de més a prop a més enfora, podríem dir que d’on més influència rebem és de la família, després dels amics, de la comunitat, de la regió on vivim i, en darrer terme, de la societat en un sentit ampli. Potser valgui la pena aturar-mos a pensar un poc com la societat actual està afectant a les nostres vides i com, enlloc d'ajudar-nos a estar un poc més feliços, passa just el contrari. I és que vivim a la societat del consumisme, de la individualitat, de la gratificació immediata (el no saber esperar) i, per tant, de l'hedonisme modern (de l'obtenció de plaer a tota costa). Si això ja era així abans de l'eclosió d'Internet, amb el creixement de les xarxes socials s'ha vist multiplicat, creant una atmòsfera de superficialitat presidida per les millors estampes d'alegria que, com no, van calant a l'imaginari de la gent. Dit d'una altra forma, comença a ser més important el què pareix que el que és. Per tant, podem dir que vivim baix el mandat de la cultura de la positivitat, de manera que identificam felicitat amb certes emocions positives i, si no les tenim presents, pensam que som infeliços. En altres paraules: estar trist és ser infeliç, això és el que ens han venut. Idò no: estar trist és, senzillament, estar trist. Punt.Així, quan estam tristos o sentim emocions desagradables de forma recurrent, volem sortir-ne el més aviat possible (d'acord amb aquesta idea imperant de positivitat) i ens aventuram a la recerca de les emocions positives, ja sigui amb llibres, amb frases que amb dues línies et solucionen la vida, amb vídeos de psicologia positiva, etc. Encara no conec a la persona que hagi aconseguit revertir un estat d'ànim negatiu amb això. Canviem la forma de veure-ho. Passem a cercar viure una vida amb significat que una vida feliç. Cada emoció compta, agradable o desagradable. Hi són per qualque cosa. No fa falta fer res quan s'està trist, melancòlic o frustrat. Perseguir la felicitat és una idea abstracta. Donem significat i valor a allò concret que hem fet avui i deixem-nos d'encalçar una cosa que no sabem quasi ni definir bé. A més, no tot depèn de nosaltres! Tal i com conclou un estudi d'una de les universitats més prestigioses del món, la d'Stanford: "la paradoxa de la felicitat està en que cercar-la, ens pot fer més infeliços".* Recomano la lectura del llibre Happycracia, d'Edgar Cabanas i Eva Illouz.* No recomano la lectura de: 10 claves para la felicidad o qualsevol títol similar.
02.10.2019
tsegui
Ningún comentario
És una meravella observar a un infant jugant. Pot fer-ho sol, amb companys de joc o inclús amb algun adult. El joc és bàsic per a què creixin saludablement: es desenvolupen i perfeccionen diverses capacitats com ara les físiques o exploratòries, s'estimula el coneixement del propi cos, etc. En efecte, està fora de tot dubte que els infans han de jugar.Emperò pareix, avui dia, que ho han de fer sempre, que han d'estar fent alguna cosa per a què no s'avorreixin. A l'època actual, vivim en la cultura de l'estimulació o, per ser més precisos, de la sobreestimulació. Això possiblement estigui fonamentat en una por a que els infants s'avorreixin, por assentada sobre la creença de què avorrir-se és dolent. De qualque manera, se'ns ha introduit a l'imaginari col·lectiu que la vida contemplativa (o l'art de no fer res) no és productiva, i que sempre hauríem d'estar fent qualque cosa (valgui dir que aquest és el motor del capitalisme, per aprofundir en aquesta idea recomano el llibre 24/7, de Jonathan Crary).Per desgràcia, aquesta por ha estat aprofitada per l'onada de noves tecnologies, que ha tengut un impacte gran en el món dels petits. Mòbils, tablets i dispositius varis que cumpleixen el seu paper a la perfecció: cap infant avorrit (dels efectes negatius de l'ús continuat de les noves tecnologies se'n va parlar una mica aquí). Recepta "perfecta": l'infant entretengut i l'adult seguint amb allò que feia. Però què passa si els petits s'avorreixen? Abans de contestar aquesta pregunta cal reflexionar sobre com un infant es relaciona amb els mòbils: només ha de moure un dit. Tot està fet, ve donat. No té necessitat de crear res, és un subjecte passiu que es limita a anar per allà on se li assenyala al joc o aplicació concreta. Aleshores, no hi ha creació.A un infant no li agrada avorrir-se. Així que quan afavorim que un infant s'avorreixi, el situam en una posició on, per deixar d'estar-hi, ha de fer qualque cosa! I si no té al seu abast cap dispositiu electrònic, no li quedarà altre remei que crear: es veu obligat a gestionar aquell preciós temps lliure que se li acaba de donar. Aquí l'infant passa a ser protagonista del què passa, i no l'aparell que tenia abans a les mans. Donar-li un foli en blanc i pintures, pasta per moldejar o per exemple un senzil calcetí pot fer que l'infant hagi d'emprar la seva imaginació.És a dir, que si amollem aquesta por a que una criatura s'avorreixi, estarem possibilitant que se n'adoni de què té l'oportunitat (o que no li queda més remei) d'imaginar, de crear o d'inventar ja que, si no ho fa, seguirà avorrit. Estarem, doncs, estimulant molt més les seves capacitats psicològiques respecte a si el deixam davant d'una tablet. Això sense comptar que l'ensenyam a relacionar-se amb elements naturals del seu entorn i a aprendre a disfrutar de les petites coses.  Idees com aquesta són una convidada a reflexionar sobre el fet que els infants viuen rodejats d'estímuls que els hi donen la gratificació immediata que el seu cervellet els hi demana, sense gaire esforç. Convidem-los a divertir-se, però amb una mica d'esforç per a aconseguir-ho.​
13.06.2019
tsegui
Ningún comentario
Continuant amb l'exposat a l'anterior entrada, el següent tipus de família és el sacrificant, també prou present en l'actualitat i que té relació amb el model hiperprotector, en tant en quan tota la vida familiar gira al voltant dels fills i del seu benestar. Quan parlam d'una família amb un estil de funcionament basat en el sacrifici, no és estrany observar com un dels cònjuges sol estar supeditat a l'altre, en una aparent posició d'inferioritat: es diu aparent perquè a través del sacrifici, al final acaba per dominar la relació, a través de la queixa i els retrets constants - sovint justificats - cap a l'altre. En relació als fills, aquestes famílies solen caracteritzar-se per renunciar a la majoria de plaers i capritxos propis per satisfer, això sí, els dels menors. Tant és així que poden arribar inclús a denostar aquells comportaments d'altres adults que cerquen el plaer i la diversió, ja que el seu lema és "la vida és un sacrifici". Amb freqüència, són els mateixos fills qui els exhorten a sortir o divertir-se, emperò la resposta dels progenitors sol ser invariable: "per a què vosaltres pogueu seguir tenint el que teniu, nosaltres ens hem de sacrificar". Aquest esquema acaba resultant perniciós, ja que els fills van creant un sentiment de certa culpabilitat i deute cap als pares: sol ocórrer que els pares acaben essent exigents amb els fills sobre la base de "tot el que han fet per ells". El següent tipus de família és l'intermitent. La base del funcionament d'aquestes famílies ve determinada per, precisament, no haver-hi una base. És a dir, el que predomina és la indecisió, l'ambivalència i el canvi constant. Per exemple, un dels pares pot alternar posicions d'hiperprotecció seguides de conductes permissives per després assolir el paper de víctima sacrificant, tot això en poc temps. Paradoxalment, aquest patró sol observar-se, sobre tot, en famílies amb estudis i amb fàcil accés i comprensió de la informació: l'excés d'aquesta acabaria per resultar contraproduent. Aquest patró genera molta confusió als fills, que també es veuen obligats a oscil·lar entre distintes posicions: unes vegades pareixen capaços d'assolir responsabilitats i unes altres pareixen completament irresponsables. I el darrer tipus de família és el delegant. Aquest té a veure amb l'excessiu lligam d'un o dels dos pares amb els seus propis pares, tenint aquests darrers una forta presència en la vida familiar. D'aquesta manera, els pares mai acaben d'assolir totalment les seves responsabilitats familiars, recolzant-se constantment en els padrins, fins i tot per la cura i educació dels seus fills. Així, sol dir-se que són, i seguirant essent, més fills que pares. En els fills, aquest delegar les tasques educatives pareix molt còmode quan els fills són molt petits i depenen totalment de qui els cuida. Els problemes arriben a mesura que els fills creixen i requereixen necessitats diferents: el ja al·lot es trobarà que té 4 pares, cada un d'ells desitjós de ser el predilecte i que acaben, secretament, competint per l'ostentació d'aquest rol. Això, òbviament, resulta molt disfuncional per al menor, que segurament aprendrà a treure rèdit d'aquesta situació. Emperò la principal conseqüència és la confusió de rols i la desautorització dels pares com a tals, ja que l'autoritat queda greument desdibuixada i l'estructura de la família, que ve donada per la claredat del paper de cadascú, queda alterada. És difícil observar a una família instal·lada en un sol model dels descrits i només aquest, ja que normalment sol oscil·lar-se entre un i altre, o donar-se de manera conjunta. Per exemple, una família pot ser hiperprotectora i delegant, o autoritària i sacrificant. O pot esser democràtica, emperò de vegades mostrar accessos autoritaris. Com vaig esmentar a l'anterior entrada, cap modalitat és dolenta per sí mateixa: sí ho és la incapacitat de canviar-la si les circumstàncies així ho requereixen.
13.05.2019
tsegui
Ningún comentario
Un dels principis de la Teoria de la Comunicació diu que és impossible no comunicar-se. Si es pensa, és innegable el fet que, facem el que facem, les persones sempre estam comunicant-nos entre nosaltres, ja sigui per acció o per omissió. No podem no transmetre missatges amb el que feim, ja sigui tant verbal com no verbalment. Per exemple, quan algú està dins un avió amb auriculars i llegint qualsevol cosa, podria pensar que no es comunica perquè no està dient res, però potser estigui informant que, en aquell moment, no desitja comunicar-se amb ningú, el que ja és comunicar-se. Així, podem arribar a la conclusió de què absolutament tot el que feim (o no feim) i deim (o no deim) té un valor comunicatiu intrínsec. Les comunicacions que emetem solen adoptar formes diverses depenent del context on es donin. Com és evident, no ens comunicarem igual a la feina que amb les amigues o amics, perquè ja es sap: en general solem comunicar-nos d'acord a allò que s'espera de nosaltres. Quan les mateixes comunicacions es repeteixen una vegada i una altra, s'arriben a formar el que coneixem com pautes comunicatives. L'àmbit de la família no n'és una excepció: de fet, és un dels terrenys on més es deixen entreveure les pautes comunicatives creades entre els seus membres. Com sempre assenyalo, generalment no hi ha pautes que per si mateixes siguin nocives. El que sí ho resultarà serà la seva incapacitat de modificar-les si és precís, és a dir, si són rígides i inflexibles. Així, s'observa que a l'àmbit de la família amb molta freqüència les persones solem instal·lar-nos dins d'aquestes pautes comunicatives, arribant a crear estils comunicatius repetitius que seran els que ajudaran a identificar els diferents models de família. És el Centre de Teràpia Breu Estratègica d'Arezzo (Itàlia) qui ha contribuït a classificar, d'acord a aquests estils comunicatius repetitius, les diferents tipologies, així que vegem la primera part d'elles breument. El primer dels tipus és l'hiperprotector, sobre el que m'estendré en una altra ocasió, ja que m'atreviria a afirmar que és el que avui dia predomina a les societats occidentals. En aquestes famílies abunda la dolçor, l'afecte, el calor, la protecció, l'amor. Hi ha dificultats per establir conseqüències clares sobre les conductes que s'hi donen, privilegiant als fills pel simple fet d'haver vengut al món. La mare sol ser la figura sobre la que tot gira, situant al pare en una posició perifèrica. És ella qui es fa càrrec de la majoria dels quefers diaris: anar al dentista, al metge, a les seves activitats extraescolars, etc. Així, el fill esdevé el símbol del valor positiu o negatiu de la pròpia família. S'observa, per tant, que cada vegada els fills són més depenents dels pares, acceptant poques frustracions i desanimant-se quan es presenta alguna dificultat. Dins aquestes famílies hi ha molt d’afecte, però poca autoritat. Un altre és el model democràtic - permissiu. La característica que millor defineix aquest tipus és que, dins la família, tots som iguals. Tot es parla, es dialoga, es parlamenta, amb independència de l'edat dels fills. A la democràcia, les regles es discuteixen entre iguals, aquest és el principi que s'aplica també dins del nucli familiar: els fills, quan són admesos dins qualsevol discussió amb independència de la seva edat precoç, queda carregat d'una responsabilitats massa gran per ell. Per tant, no tot ho pot decidir ell per si mateix. Però en aquestes famílies, en base a la idea d'armonia i la pau familiar, és important que sempre hi hagi consens, on tothom hi ha de participar: això crea en els menors una falsa percepció de suficiència, per suposat fictícia i que més endavant esdevé en imposició. Dins d’aquetes famílies hi ha molta comunicació i afecte, emperò també poca autoritat. A banda d'aquests dos tipus de família descrits, el Centre d'Arezzo en descriu unes quantes tipologies més, que per raons d'extensió es descriuen a la propera entrada.
14.02.2019
tsegui
Ningún comentario
Nuestro rencor procede del hecho de haber sido inferiores a nuestras posibilidades y no haber podido alcanzar nuestras metas. Y eso nunca se lo perdonamos a los demás. E. Cioran Sol ser habitual parlar amb persones contrariades pel fet que, segons el seu punt de vista, està molt present la crítica negativa com a forma de relació entre les persones del seu voltant. Dit d'una altra manera, no entenen perquè es critica. És possible que, com a mecanisme psicològic, el fet de criticar tengui una funció a les nostres vides. Vegem tot seguit algunes idees que ajuden a entendre perquè. Gregory Bateson, eminent antropòleg que féu importantíssimes contribucions a la Teoria de la Comunicació, establí que les qualitats de les coses no estan en les pròpies coses, sinó en allò que les diferencia de les altres: ell ho definí com la diferència que fa una diferència. Així, com sé que jo sóc alt o baix? No ho puc saber a no ser que em compari amb algú altre, que prengui alguna referència. Duit al terreny de les persones, aquest mecanisme no només és aplicable a atributs físics, sinó també psicològics o de forma de ser. Imagini qui llegeix que viu sol al seu poble, i que passa llargues temporades sense veure ningú. Estam en condicions d'afirmar que és una persona "callada"? Senzillament no podem saber-ho. Aleshores, aquí la crítica juga un paper cabdal a l'hora d'establir una diferència: si pens, i així ho manifest, que en Fulanito és "egoïsta", implícitament estic presentant aquesta informació de manera que es suposa que jo no ho sóc, o no ho sóc tant, establint una diferència. Es podria dir, a partir d'aquesta idea, que les crítiques als altres tenen a veure amb allò que ens volem dir (o no dir) a nosaltres mateixos: sovint, criticam allò que no volem ser... O que som i no acceptam. Però de vegades, fruit d'aquesta comparació amb els altres (la ment humana compara constantment), arribam a la conclusió de que no hem assolit les quotes socials, econòmiques o intel·lectuals d'aquella persona amb la que ens comparam, o senzillament no tenim el reconeixement en qualque àmbit de la vida que ella sí té, i ens agradaria. Aquí entra en joc el mecanisme de la minimització, que aplicam per tal de fer més digerible el resultat d'aquesta comparació: minimitzar vol dir fer petit, llevar importància. Per tant, el que faig és ajudar-me d'una petita mentida que em tranquil·litza. Aquesta forma de crítica por assolir formes més accentuades, fins a arribar a menysprear obertament els èxits assolits per algú. Valguin aquests exemples: suposem que un conegut ha adquirit un cotxe amb altes prestacions, al que jo no puc aspirar, però que sé, íntimament, que potser m'agradaria gaudir. No és estrany que em digui a mi mateix: "jo no el voldria per res, tan gros i amb aquest consum...". O com en el famós conte de "la zorra y las uvas", on l'animal se sent atret per un suculent raïm d'una parra i tracta d'arribar a ell repetides vegades. Després d'uns quants intents fracassats, decideix anar-se'n i supera la frustració dient-se a si mateix: realment no el desitjava tant, no estava madur... Una altra tendència que les persones mostram sovint és el fet d'atribuir als demés les nostres percepcions i conviccions, donant això com a resultat que esperam dels altres el mateix que nosaltres faríem. Però si es té en compte el senzill fet de què cada persona ha evolucionat individualment a través d'experiències diferents i té característiques psicològiques totalment originals i irrepetibles, aquesta espera no té cap sentit. Així, davant el comportament diferent dels demés, en especial de qui s'espera molt, ocorre que les persones entren en crisi, experimentant una profunda frustració. No és estrany veure que, quan això succeeix, la crítica no tarda en fer acte d'aparició: per què ha fet això, si jo no ho hagués fet mai? D'aquí que resulti un exercici molt saludable el revisar com de flexibles són les nostres expectatives cap als demés i, no en poques ocasions, cap a nosaltres mateixos. En darrer lloc, cal fer menció de l’últim mecanisme que s'observa amb freqüència quan es recorre a la crítica, i que té a veure amb la seva socialització. Socialitzar vol dir estendre-ho, fer-ho públic. Hi ha vegades en que apareix la necessitat, en base a tot l'esmentat anteriorment, a fer ús de la crítica per baixar el malestar intern, emperò a hom no li resulta suficient pensar-ho: necessita compartir-ho i, per tant, contrastar-ho. Dit d'una altra manera, necessita convèncer als altres per convèncer-se a sí mateix. Aquí el que s'observa és que acudeixo a un tercer per fer-li veure la conveniència dels meus arguments, transformant el que inicialment podia ser un dubte en tota una veritat (creguda, naturalment). Això no és estrany trobar-ho en grups de diversa naturalesa, ja sigui d'amistats o professionals, i generalment té nefastes conseqüències per al grup mateix. Aleshores, i d’acord a tot l’exposat, podem dir que la crítica té una funció mental a les nostres vides: a curt termini, cerca baixar el malestar intern, però a la llarga, les seves conseqüències no sempre són les desitjades. Quan criticam, no estam només donant informació sobre els altres, sinó més bé la donam de nosaltres mateixos. Ja ho diu la dita: el que en Pere diu d’en Joan, diu més d’en Pere, que d’en Joan...
10.01.2019
tsegui
Ningún comentario
Els psicòlegs, sovint, treballen acompanyant a persones que enfronten situacions que tenen a veure amb el dol. Però, què és, exactament, això del dol?Tot i que l’accepció més estesa de dol és la que té a veure amb la mort d’un ésser estimat, els professionals de vegades també podem definir un dol com aquella situació que una persona viu de manera que impliqui pèrdua: acabar una relació de parella, ser acomiadat d’una feina, viure un desnonament, distanciar-se irremeiablement d’un/a amic/a, etc. Tot i això, parlaré una mica del dol que tots coneixem, el que té a veure amb la pèrdua d’algú estimat.Per a l’ésser humà, d’ençà que neix, resulta indispensable per a la seva supervivència emocional el desenvolupar una vinculació amb les persones del seu entorn, que és just el que dóna ordre interior: quan som infants, són els demés els que donen significat a les nostres experiències i ens ajuden a entendre-les. En efecte: venim programats per estimar i vincular-nos als altres.  Així, sempre que perdem alguna persona amb la qual hi havíem desenvolupat cert tipus de vincle afectiu, ens trobam davant un procés de dol. I què és això exactament? Sobre aquests processos hi ha vàries teories explicatives, essent la més cèlebre la que publicà Elisabeth Kübler-Ross cap al 1969. Tot i que és una teoria que comença a estar en desús en detriment d’altres (ara es parla més de tasques que les persones haurien de fer al llarg del procés) ha estat i està àmpliament acceptada pels diversos professionals que treballen amb dol. La part més coneguda de la seva teoria és la que descriu les etapes per les que les persones passam en el temps quan vivim pèrdues importants: primer negació, després ira, seguit de negociació i depressió, i acabant per l’acceptació. Per a qui desitgi aprofundir-hi, a la xarxa hi trobarà informació de manera fàcil. Una de les preguntes que les persones solen fer, és: quan dura, un procés de dol? Quan podem dir que està acabat? I sobre aquesta qüestió no hi ha una resposta clara, ja que cadascú ho viu d’una forma molt íntima i singular. Sol parlar-se més de la necessitat de passar per cada una d’aquestes fases que de fer-ho en un temps concret. És cert que de vegades han passat anys i s’observa com a algunes persones els hi costa fer el trànsit d’una fase a una altra, aleshores sí que podrem afirmar que el dol està resultant complicat i/o s’està enquistant. Per tant, el millor dol és el que es fa, amb independència del temps.Altre assumpte interessant quan parlam de dol és l’abordatge mèdic que se’n fa avui dia, i de com és concebut per la societat: les emocions que un procés de dol desperta són en certs moments equiparables a un procés depressiu, ja que qui ho viu està trist, pensa recurrentment en la persona que s’ha mort, no surt de casa, etc. Això, actualment, no és ben vist: en la línia del comentat en entrades anteriors, la tristor i tot el que comporta, tot i que en molts moments de la vida sigui necessària, no és benvinguda avui dia. Així, no resulta estrany veure com algunes persones reben tractament farmacològic a mitjan o llarg termini per tal de passar per damunt de tot aquest dolor, el que és certament perillós: el dol, per molt accentuada que pugui resultar la seva manifestació simptomatològica, no és cap patologia i tractar-lo amb fàrmacs no permet experimentar en tota la seva profunditat aquest dolor necessari per avançar en el procés i, per tant, en el camí vital.
03.09.2018
tsegui
Ningún comentario
Imagini qui llegeix que l’acomiaden de la feina en la que ho ha donat tot durant més de 15 anys. O que la seva parella decideix posar fi a la seva relació després de gairebé una dècada d'amor. Bé, creu que podria veure el costat positiu d'aquestes hipotètiques situacions? La veritat és que els seguidors més fervents del pensament positiu s'obstinen en la recerca del costat positiu (que és possible que el tengui, però és possible que no) allà on “el comú dels mortals” solament aconsegueix sentir-se víctima d'una injustícia de la vida. El fet de veure-ho com una mala experiència i sentir en conseqüència, a priori, no sembla que tanqui res perjudicial, més aviat resulta necessari per tal de començar a digerir allò que està passant. Fixi's en la contradicció que amaga el voler resoldre l'assumpte amb el pensament positiu: vull superar una experiència negativa pensant en les coses positives que té. Dit d'una altra manera, tracto de minimitzar el seu impacte tot i que hagi resultat devastador. Dubtós començament per tal d'extreure'n alguna cosa de profit. És que avui dia és possible que poguem estar en condicions d'afimar, pel que fa a les societats occidentals on el capitalisme hi està més arrelat, que el que prima és la recerca del benestar, a través d'una espècie de positivisme injustificat. Com una subtil imposició, la tristor, l'avorriment o la introspecció no són bons convidats a les vides de les persones. Així, tant psicòlegs com sociòlegs o inclús economistes pretenen aportar estudis i pseudoinvestigacions que demostren que el pensament positiu influeix en el benestar i la felicitat de les persones. La pregunta que jo em faig, és: per què, si està tan estesa la idea de què pensar en positiu porta a la felicitat, la incidència de problemes relacionats amb la depressió és clarament ascendent? Algú no creu que una persona que arrossega un problema d'estat d'ànim baix no ha intentat pensar en positiu alguna vegada? Alguns psicòlegs relacionen el fet de pensar en positiu amb generar unes expectatives sobre la vida poc realistes, o massa grans. És evident que, quan aquestes expectatives no es veuen satisfetes, més catastròfic és l'efecte de la desil·lusió. Per a aprofundir en la idea, convido a llegir Usos del pesimismo. Peligros de la falsa esperanza de Roger Scruton, professor de la Universitat d'Oxford. El pensament positiu prové dels resultats positius, no del simple esforç per aconseguir-lo, i manco com a forma de combatre estats de tristor derivats de males experiències. Amb freqüència es dóna un efecte contradictori quan s'intenta: si estic trist i m'esforç en pensar en positiu, acabo deprimint-me encara més, si tenc por i intent pensar de forma optimista, encara m'assusto més. Com diu Julie K. Norem, psicòloga autora del llibre El poder positivo del pensamiento negativo: "voler pensar sempre en positiu és voler considerar les coses des del costat que brilla, acceptant que només hi ha una possibilitat i una forma de pensar".  S'està promovent el pensar en negatiu? En absolut aquesta és la idea. El que es pretén és fer veure que la realitat és massa complexa per ser considerada sempre des del seu costat positiu, i que de vegades és necessari connectar amb aquesta part del nostre ésser que, de fet, està preparada per emergir: la que està trista, té por o es preocupa. Aquests estats també són necessaris. En definitiva, resulta evident que mantenir una actitud positiva a la vida és quelcom desitjable, emperò no és la solució definitiva al tots els problemes que se'ns presenten, tot i que se'ns emplaci, una vegada i una altra, a creure que així és.
29.01.2018
tsegui
Ningún comentario
Just ahir vaig tenir ocasió de veure un dels pocs programes que encara fan que valgui la pena seure's una estona davant la televisió: Salvados. En ell, es seien a una taula 7 persones, quatre de les quals es presentaven com a víctimes directes o indirectes, dues eren professionals especialitzats i l'altra era el presentador, de qui no fa falta, valgui la redundància, presentació. El tema que es tractava era la depressió.Cada assistent exposava la seva personal lluita i les seves vivències envers ella, i els professionals oferien dades fruits dels continuats estudis que s'han fet - i es segueixen fent - sobre el tema. Cada un ho exposava de la seva pròpia manera, emperò em va cridar l'atenció una cosa: la coincidència en la narrativa de fons, és a dir, en la definició de la depressió que la psiquiatria s'ha esforçat en inocular-nos: la depressió és una malaltia que només té a veure amb l'individu, equiparable a altres malalties de tipus físic pel que fa a la seva categorització. Així, la psiquiatria ha aconseguit col·locar en l'imaginari col·lectiu aquesta definició, convertint-la en la versió oficial. Dels interessos econòmics de les farmacèutiques i la seva íntima relació amb la psiquiatria se'n podria fer tot un monogràfic, però tot i que no és l'objecte d'aquest petit escrit, convido a fer una pregunta a qui llegeixi: a qui venem psicofàrmacs pel patiment mental si no hi ha malalties que ho justifiquin? Per a qui vulgui aprofundir en tota aquesta controvèrsia, el convido a llegir Psicofármacos que matan y Denegación Organizada, de Peter Gotzsche.Em va cridar l'atenció, encara més, que no es parlés en cap moment de la societat en què totes aquestes persones declarades víctimes de la depressió viuen (i vivim). És que la depressió és una particular situació de les persones la gènesi de la qual és aliena al que passa fora? Dit d'una altra forma: és un problema que es desenvolupa separat (o amb independència) de l'entorn social? Jo crec, fermament, que no.No és la idea del text el descriure denses teories sobre vulnerabilitat personal i la seva relació amb el desenvolupament del que coneixem com depressió, però sí que m'agradaria exposar algunes dades interessants:- A hores d'ara, més de 350 milions de persones estan diagnosticades de depressió a tot el món. - Només a Europa, representa un 7% de la mortalitat prematura. - Més de 2 milions de persones la pateixen només a Espanya, essent el suïcidi la primera causa de mort no natural. - Atenció: la primera, sí, la primera causa de mort no natural als Estats Units (la societat avançada per excel·lència) en menors de 50 anys és la sobredosi de fàrmacs, cosa que ja està rebent la qualificació d'epidèmia. - Es preveu que al 2030, la depressió sigui el problema de salut més prevalent al món. És a dir, serà el que més hi haurà, per damunt de qualsevol altre tipus de malaltia orgànica o del tipus que sigui. El que sembla clar és la creixent taxa de diagnòstics de depressió, sobre tot a Occident. La pregunta que sempre em faig i que intentaré respondre és: per què, si es suposa que els fàrmacs per tractar-se de la depressió de cada vegada estan més evolucionats i les condicions de vida tendeixen a ser millors, la depressió només puja i puja?Aquí el bessó de la qüestió: i és que la societat en què vivim és una autèntica màquina de generar depressió. Algunes idees que pretenen recolzar aquesta premissa:- Hem de ser feliços! La tristesa no és una emoció benvinguda, tot i que estam programats per sentir-la. Per una banda, se te convida a comprar allò que no necessites però el bombardeig publicitari et fa creure que sí, perquè així estaràs més content/a. Així, moltes persones viuen com a conflictiu i dissonant el fet d'estar tristos, el que farà que hi estiguin més: com pot ser que no m'acabi de sentir ple o plena si tenc tot el que necessit i més? Per altra, quan travessam una experiència dolorosa i necessitam estar recollits en nosaltres mateixos per tal de reflexionar i agafar forces per seguir endavant, qui ens convida a fer-ho? Tothom ens anima! I això és un clar reflexe del que impera: l'obligació social d'estar feliç o, en el seu defecte, estar trist el menor temps possible.- Internet. L'impacte enorme de les xarxes socials i el que desitjam projectar socialment també té una contribució decisiva en l'estat d'ànim personal i col·lectiu: el nostre viatge, la paella del diumenge, inclús el nostre bebè, o aquella part reivindicativa que m'agrada que pensin que tenc... Caiem en la "trampa" de mostrar la part nostra que volem que els demés vegin, esclavitzant-nos. Hom creu que així estarà content/a, però l'alegria, directament proporcional als "likes" que obté, és efímera.Junt amb això, l'altra cara - tot i que oculta - és la del fenòmen de l'espectador: el que, a diari, fa un repàs al que ocorre a les xarxes. Què observa? Felicitat aparent que insidiosament va entrant en la seva consciència, essent una mica inevitable que compari la seva vida amb la dels altres. Fa falta que digui el resultat de la comparació? Una conseqüència visible d'això és que aquest espectador acaba convertint-se en actor, ficant-se al món de les publicacions socialment desitjables i entrant en una espècie d'absurda competició.- El model sanitari. La resposta que el sistema sanitari públic dóna a la tristesa és farmacològica, personificada en el metge de capçalera i en el psiquiatra en cas que s'agreugi. Resulta demencial la quantitat d'antidepressius receptats des d'atenció primària. Quan hom travessa situacions complicades de la vida, no sol ser estrany que acudeixi al metge qui, fent ús de la facultat que li ha estat atorgada, li receptarà fàrmacs. Ara la persona no només està trista, sinó trista i baix l'efecte de potents fàrmacs que, paradoxalment, fan que la tristesa, lluny de desaparèixer (els fàrmacs no poden combatre la tristor, només la seva manifestació física), s'agreugi: això passa quan hom descobreix que no és suficient amb el fet que un fàrmac anul·li les sensacions corporals que la tristor comporta: la tristor, des del punt de vista del pensament, no desapareix.Tristament, estam assistint a una autèntica medicalització dels problemes quotidians, de les adversitats que la vida ens posa per davant: la societat actual i el sistema fa que gestionem malament les emocions negatives, que són bàsiques i, moltes vegades, necessàries.Així, la versió oficial és que la depressió és una malaltia el primer tractament de la qual són els fàrmacs. L'accés a la psicoteràpia des de l'àmbit públic és molt restrictiu. Pràcticament no hi ha psicòlogues i psicòlegs als centres de salut i als hospitals. El perquè ja es pot intuir: sí, tal vegada té a veure amb la indústria dels medicaments. Així, en efecte, les versions oficials interessen, i de vegades ens les imposen a base de repetir-les. Ajuden a preservar l'equilibri existent, quedant cada estament al seu lloc i deixant intactes els nuclis de poder; tot i que el perjudici d'aquest equilibri sigui ben palpable: més i més depressió al món.
L’etapa de l’adolescència representa un moment de crisi per moltes famílies. De sobte, aquelles regles de funcionament en la relació pares – fill/a que fins ara havien resultat útils i pràctiques, deixen de ser-ho. No és infreqüent observar com molts de pares i mares queden empresonats dins d’aquesta etapa evolutiva de la famíla, en el que s’ha vengut anomenant la crisi de l’adolescència. Així, ocorre sovint que els pares i mares tenen dificultats per fer front als nous reptes que la filla o el fill els hi presenta. Cal, doncs, replantejar-se la forma de relació amb l’adolescent, tractant d’entendre que comportaments nous o diferents no són, necessàriament, sinònim de problema. Normalment, els problemes entre pares i fills adolescents segueixen el mateix guió i s’estructuren com segueix: 1) El dubte: un comportament real o presumpte del fill (mentir, fumar, tancar-se a la seva habitació, etc) adquireix una dimensió i una importància insòlites, es parla sovint d'això amb o sense la seva presència. Això acostuma a disparar en els pares una sensació d'alarma, o un dubte respecte a la seva normalitat quant a salut psicològica, o bé, si està en contrast amb idees polítiques, religioses o morals que han estat transmeses, es percep com a perillós, pecaminós o indigne. 2) Reaccions en cadena: s'inicien les recerques sobre el presumpte problema, els interrogatoris, els consells, les proteccions, sovint la consulta amb especialistes. Tots els esforços dels pares tendeixen a combatre o a compensar les febleses del fill (el que per desgràcia confirma al fill la seva feblesa en lloc d'alleujar-la), a corregir o eliminar els comportaments il·lícits, si s'han iniciat, a través de sermons: aquests, usualment, provoquen la fugida, les barricades, els silencis, les bregues, les acusacions recíproques. 3) Cercle viciós: els pares insisteixen en les temptatives que fracassen, recorren a missatges, accions que han funcionat en el passat i estan presents en els seus sistemes educatius. L'adolescent, que encara no posseeix un repertori de respostes originals, es defensa d'aquestes pressions, però d'aquesta forma alimenta pressions posteriors. L'adolescent pot, en aquest punt, intentar tancar-se en si mateix o buscar en l'exterior moviments alternatius, configurant així un escenari de lluita entre dins i fora de la seva casa, entre el vell i el nou. O bé poden emergir formes de psicopatologia. D'aquesta forma, simples dificultats poden estructurar-se com a problemes. En aquesta fase de cerca, més o menys llarga, la posada en acció d'algunes actituds i comportaments pot semblar eficaç i obtenir l'efecte desitjat, tant pel que fa als pares com al fill. Per tant, sembla una solució i, com a tal, s'aplica com a panacea en cada situació problemàtica. Aquesta adopció indiscriminada fa que la solució es converteixi en alguna cosa que agreuja el problema en comptes de resoldre-ho. 4) El problema es converteix en realitat: els problemes es compliquen, les solucions requereixen ajustos més pesats i tortuosos. La repetició rígida dels missatges i l'estil de reacció es converteixen en un mecanisme automàtic i espontani amb la consegüent pèrdua de la consciència de com s'ha iniciat el procés i es crea una posterior rigidesa del model d'interacció patològica. En aquest punt s'ha construït el model d'interacció familiar en el qual cadascun dels seus membres percep la realitat familiar segons perspectives rígides i disfuncionals. S'arriba a crear així una espècie de cercle viciós que alimenta el problema, estructurat sobre la base de les solucions intentades que no funcionen però que incrementen la persistència del conflicte. És a dir, les millors intencions que produeixen els pitjors efectes.
08.09.2017
tsegui
Ningún comentario
"A primera hora del matí, només hi havia lloc per l'esperança a Pamplona: el kazakh Dennis Urubko havia deixat el Camp 3 amb oxígen embotellat en la seva motxilla, un mitjà per mantenir Iñaki unes hores més amb vida. Per davall, en el Camp 2, un metge polonès esperava amb una càmera hiperbàrica i, inclús el rus Sergei Bolotov, afectat d'un edema pulmonar, s'havia negat a descendir fins el Camp Base i havia tornat sobre les seves passes fins arribar al camp 3. Tot per Iñaki". Aquest és un bocinet de la crònica de les darreres hores d'Iñaki Ochoa de Olza, muntanyer vasc que morí a 7400 metres d'alçada a l'Annapurna, després de patir un edema cerebral durant l'ascens. Un dels alpinistes que tractà de socórrer a Iñaki (sense formar part de la seva expedició) fou Ueli Steck qui, després d'haver baixat al Camp Base, de forma sobrehumana i quasi incomprensible per les seves escasses possibilitats d'èxit, tornà a pujar per ajudar-lo. Ueli ha esdevingut, més tard, en un dels millors i avançats alpinistes de la Història, pel seu estil valent i innovador. Per desgràcia, recentment caigué prop de l'Everest i va perdre la vida. Més enllà de l'enorme lliçó d'humanitat i solidaritat que l'equip d'alpinistes que intentà rescatar a Ochoa ens donà, convida a la reflexió el fet que, havent assolit la majoria d'ells unes quotes de protagonisme i fama considerables per mor dels seus mèrits i èpiques vàries, segueixin exposant clarament la seva vida en noves expedicions. Això duu a pensar que no és precisament el protagonisme i la fama el que cerquen, sinó una altra cosa: l'amor per, precisament, la vida. Arriscar la seva vida a cada expedició sembla una cosa d'allò més sensata. Sensatesa de voler viure, d'haver entès de què va això. Algunes persones diuen que els alpinistes són poc menys que pertorbats que exposen innecessària i repetidament la seva vida, i que no els entenen. És curiós: a qui escriu, li semblen dels éssers més lúcids i racionals que he tengut oportunitat d'observar. Cap d'ells s'exposa gratuïtament, deixen poquíssim marge per a la improvisació i analitzen els seus ascensos i descensos quasi al milímetre, a més de què la majoria d'ells mostren una profunditat en les seves reflexions impròpies del que esperaríem d'algú desequilibrat. Senzillament són éssers curiosos i minoritaris que han decidit acceptar la mort i, en conseqüència, viure. Hi ha alguna cosa més sensata que aquesta?  És cert, no obstant, que amb aquest intens anhel de viure experiències, hi va lligat un cert egoïsme, ja que no són poques les persones del seu voltant que pateixen quan tenen algun accident o moren. Però cal, en relació a això, demanar-se algunes coses: què fa que es sentin lliures i, segurament, plens? Per què la seva vida no és condicionada per relacions personals? Es pot aprendre alguna cosa d'ells? Altre exemple actual d'això potser sigui Kilian Jornet. El català, atleta solitari que des de ben petit ha estat envoltat de muntanyes, podria haver-se convertit fàciment - si no ho és ja - en el millor corredor de muntanya de la Història, ja que gràcies a la seva condició física i mental, pot acumular tant de palmarès com es proposi. Idò bé, Kilian ha decidit no només córrer: s'alimenta de reptes i experiències, no de fer créixer el seu ego personal. Així, enlloc de fer repetides curses, s'ha iniciat en l'alpinisme intentant aprendre dels millors: un d'ells, el bo d'Ueli Steck. Ha decidit obrir-se a nous camins i, per tant, viure. Només hi ha l'alpinisme com a forma de viure intensament? Per suposat que no, l'alpinisme només representa una excusa per estar connectat a allò que ens fa estar bé: el present. Hi ha tantes formes d'estar connectat al present com persones podem trobar: cadascú pot saber, si ho cerca, què és allò que el connecta al present i, per tant, a la vida. En aquest sentit, hi ha un conte de Jorge Bucay que ell titulà "El Buscador" que narra l'experiència d'un explorador que arribà a un poble on hi havia un cementiri curiós, ja que la majoria de les làpides no passaven els 10 anys. Consternat, l'explorador hagué de demanar a un habitant del poble per què la gent moria tan jove allà. Per la seva sorpresa, l'habitant contestà: "quan algú mor, és costum nostra obrir la seva llibreta i sumar el temps que ha disfrutat de viure, on ho té apuntat. Aquest és, per nosaltres, l'únic i el vertader temps viscut".

Tolo Seguí

Psicòleg General Sanitari. Col.1814

- Màster en Intervenció Breu Estratègica en Infància i Adolescència

- Especialista Universitari en Teràpia de Conducta en Infància i Adolescència

- Expert en Teràpia Familiar Sistèmica

Visita el meu blog aquí